pq collons s'han de posar títols?

Bubububububu!!
Què he de fer amb tu???

:|

No ens podem queixar.

Dices

Aquesta cançó va per tu.

http://www.goear.com/listen.php?v=9f04b85



No hauria de fer aquestes coses, ja ho sé...

23 d'abril

Estic una mica cremada amb certa persona. No és en plan mal rollo ni re... és un sentiment. Si fos capaç de treure-me'l de sobre, de veriat que ho faria. No m'agrada ser orgullosa, gens, en serio... I tot i així no ho puc evitar. Passa que tinc un cabreig interior molt gran i no sé què fer-ne. Que dius, deixa-ho estar, perquè odiar és donar-li massa importancia a les coses. Sí. Cert. Si jo sempre em sé la teoria... però sovint, sóc incapaç d'aplicar-la. A més sóc una mica autodrestructiva, cosa que fa que el cabreig em vagi en augment. És una mica el gos que es menja la cua, perquè no puc passar de les coses i les coses em cabrejen i el cabreig fa que encara pugui passar menys de les coses. Hola¿? Puc ser menys idiota? Gràcies...
De totes maneres, avui fa bon dia i m'he llevat de bon humor! Així que alegria que és festa major!!!!

Després de les vacances...

Avui tocava fer el numeret a classe. No sé si m'ha entrat una mena d'estress post-vacacional o directament l'anomenat síndrome del dilluns (me l'estic treient de la màniga, pot ser que no es digui així. De totes maneres estem a dimarts...) El cas, mai m'havia agobiat tant que jo recordi, i sovint recordo els moments lletjos només per posar-me melancòlica i ofegar-me en ells com una mena de terapia sadomasoquista i estúpida que l'únic que fa és fer-te sentir pitjor (que pensant-ho millor, realment és la finalitat que li busco. És una cosa semblant a quan et poses cançons tristes per sentir-te més aixafat... "Hoy en mi ventana brilla el sol, y el corazón se pone triste contemplando la ciudad porque te vas"... En el fons és una tonteria. Estàs malament i et vols sentir pitjor, i què es pretén aconseguir així? Sentir-te arropat en lo lleig i així estar millor amb una mateixa? No ho sé... realment ho hauria de meditar... Seria interessant trobar-li un sentit, alguna conclusió.) El que deia, m'he agobiat molt. Estava a classe i pensava que la única solució que tenia era desapareixer, no existir o jo què sé... deixar-ho tot i així no tenir cap responsabilitat. Ara hi penso fredament i no entenc aquest estress tant repentí i tant imponent. Sí, evidentment tinc mil raons per les que vaig de cul, i sóc més que conscient que l'única que en té la culpa sóc jo. Però a la vegada sé que jo si no treballo sota pressió, no treballo. I estic més que acostumada a treballar amb el coet al cul i a martiritzar-me per lo desorganitzada que sóc. D'acord. Posem, doncs, que no és tema uni. I què coi és? El genoll? D'acord. M'hauré d'operar en poc temps. Sí, se'm barreja amb el tema uni perquè faltant a classe i anant amb crosses encara aniré més de cul. Però no és només això. L'amor? Oh, mon amour... Basura.

El pitjor de tot és que m'he posat a plorar en mig de la uni. Visca Jo!

"Saps declarar-te?"

"El nostre veredicte:
Passeges de puntetes com un fantasma silenciós per l'obscuritat dels teus sentiments. Les cadenes que arrossegues són les teves pors i vergonyes i et vaticinem que seguiràs pul·lulant com una ànima en pena si no canvies d'actitud. Tens ganes de declarar-te però la por et paralitza, et fa canviar d'idea a l'últim moment, i fins i tot negues els teus sentiments si veus que l'altre no et correspon. Des de les tenebres del teu castell, surt a la llum i posa sinceritat a les teves paraules! Potser aquesta nit passejaràs acompanyat per la foscor ;)"


M'encanta fer tests sentimentals!! jajajaja

Som a 29 de març del 2007. Es fa estrany. Un dia qualsevol més, només que aquests dies una persona se'm fa més present. Sembla com si tota la vida haguèssim estat tres persones a casa, i no quatre. De tant en tant surt el seu nom en una conversa, un somriure, un record. El meu germà no en parla mai. Jo sí. Tan tranquil·la. Com si fos un fet tan natural i tan normal que a ningú li sembla extrany. No vull valorar si se superen aquestes coses o no, simplement el temps va passant, et fas gran i acabes recordant les coses bones. Recordes anècdotes que fan riure, i penses en que gran que era. Però els dies que et sents sola què, eh? On són tots aquests records? S'esfumen com l'aigua per les tuberies, i els intentes agafar i només et quedes amb el dolor de qui se n'ha anat i no tornarà. I llavors plores tant, que l'endemà et lleves amb els ulls com dos pilotes i pensant en com podem arribar a ser de rucs! I no saps si riure o tornar a plorar o sentir-te més sola perquè ningú sap que plores o que rius o que trobes a faltar tant que quan diuen el seu nom, a vegades, et costa respirar...

He estat recordant algunes etapes de la meva vida. He tornat a llegir escrits meus de temps enrera i des de llavors que no em puc treure una idea del cap. La meva vida es repeteix. Les mateixes situacions, els mateixos conflictes, i les mateixes resSolucions (o errors). Sentiments que es repeteixen, mateixes frustracions, pors, nervis. Persones diferents. Qué curiós. Fins hi tot, acaben tenin el mateix final. Potser és cert que hi ha un destí que ens marca el camí a seguir. Però em nego a creure-ho. És llavors, que em busco aquestes situacions, inconscientment, i acabo repetint el mateix comportament? No es diu que dels errors se n'apren? Que errar és de sabis, perquè ens ajuda a no tornar-la a cagar. Clar, que també es diu que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra... No sé on vull arribar. El cas és que rellegia un cop més les meves paraules i en part em feien sentir certa nostalgia, com si m'estigués fent l'ullet a mi mateixa, com dient "t'entenc millor que ningú, sé pel que has passat"... Suposo que és que em reconforta veure que he anat superant poc a poc els entrebancs, i aquí estic, després de tot.
Volia deixar aquí una part del que vaig escriure, a veure si a força de repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho, acabo per apendre la lliçó.

26 de gener del 2005
"Estem a dimecres. Un dia qualsevol, d'una setmana qualsevol, d'un mes qualsevol, d'un any qualsevol.. Un dia que no serà recordat per res, com tants d'altres que passen sense que ni tan sols en siguem conscients. Un dia més desperdiciat o no viscut o.. depèn de com es miri. Però el cas, és que res ni ningú l'ha fet especial. Això sí, ningú li negarà que ha aconseguit punxar-me i treure'n sang. Puff.. Ni tan sols puc descriure com em sento. Nerviosa? No. Dispersa? Pot ser sí. Aïllada? Sí, en certa manera... però això sempre. No ho sé.. estic cansada, trista, confusa... Em sento com si tot m'anés gran, com si fos una nena petita perduda en mig d'un centre comercial.. sols que no tinc una mare que em busqui desesperadament. Ni una mare, ni un pare, ni un amic, ni ningú.. Perquè ningú sap que estic perduda en aquest mar de gent i de paraules.. Estic sola. Sola i espantada. I m'encantaria posar-me a plorar, i no parar, i vessar totes les llàgrimes que em vaig guardant, i treure-ho tot, sentir-me aliviada.. Però no puc. Per què hauria de plorar? Sempre m'he dit que era absurd plorar... Pot ser no ho és tant. De totes maneres, no puc fer-ho. No em surt. No ho sento. I és una contradicció bastant imbècil. Voler plorar i no poder-ho fer. Voler parlar i que no et surtin les paraules. Voler escoltar quan el que et diuen et crema. Haver callat quan les paraules et mengen per dins. Contradiccions, sí. Suposo que la vida és això. O no. Pot ser només generalitzo. Pot ser hauria de parlar només del meu món. Això. El meu món està format de contradiccions. M'encanta estar amb tu pero alhora sento estar perdent-me el que hi ha més enllà. Vull creuar aquesta línia que em separa de tu, però sense haver acabat de posar el peu a terra ja sento que m'estic equivocant i que no puc estar sense tu. I torne-m'hi. Sé que sóc feliç amb tu i en canvi desitjaria tastar altres menús. Però mai he sigut propença a provar noves coses, perquè tinc por a què no m'agradin. Hauria de ser més decidida, menys temeraria. Més prima, menys baixa. Que la vida és bonica i s'ha de viure cada dia. Ja! Si jo vull fer-ho tot això, només que no trobo la manera.. Ho sento, ho sento. Ja vindran temps millors."

"24 de març del 2005

Qué cullons.. comencem bé! No sé segur com em sento, no.. gens.. No sé si estic bé, si estic malament, ni si he d'estar bé o malament, o si jo que sé..! Fa res tenia un somriure així de gran :D, i pensava en tu, i no sé que pensava per tenir aquest somriure, suposo que només en el moment, en el que havíem passat, en el que havíem viscut.. en què m'encanta estar aprop teu! En que sense tocar-me em poses a cent, sí, així de bé que sona, a cent, a mil, que em poses molt! que em mires i em fonc, que em perdo en la teva mirada i estaria així tota la vida.. desitjant anar més enllà, recórrer poc a poc cada part del teu cos amb les meves mans.. buuf! No sóc capaç d'explicar tot el que sento quan et miro.. no, és impossible! No.. no.. no pot ser.. és que em deixes tonta! se m'omple el cap de mil pensaments.. impurs?.. i em nublen la vista, i els sentits, i no sé què fer, ni què dir, només vull apropar-me, i tocar.. i em preguntes en què penso.. i com vols que respongui? i comences a parlar, i a pensar en veu alta, i em confons, molt, molt.. Tu i jo, no som res, RES.. res.. Només dos personetes, en un llit, menjant-nos amb la mirada.. assaborint cada instant, sabent que podria ser l'últim.. i em tornes a preguntar.. ja ho sé! ja ho sé.. entre tu i jo hi ha mil murs que ens separen.. de tot una mica! I ja ho sé, no els vols trencar... A vegades penso que m'agrades, que m'agradaria estar amb tu i no sé, ser alguna cosa més... a vegades penso que no, que només ets això, algu que deixo entrar i sortir del meu cos quan vull, quan ho necessito, quan em ve de gust.. I ja no sé què pensar, la veritat. Deixa córrer l'aire, que fa calor."


I si algún dia, canvio el final de la historia?

Records i olors

Amb el temps, oblidem petits detalls de la nostra vida que en realitat, ni són petits, ni són detalls. Són parts tan importants i tan fundamentals, que a vegades, no ens entenem sense elles. Amb el temps, les oblidem, o no les recordem tal i com eren en aquell moment que les vem viure. Amb el temps s'han anat fent petites, i les acabem guardant en un racó mig amagat i ple de pols, que sovint impedeix que les recordem amb facilitat.
Aquest matí m'he llevat i feia un sol exagerat. He pujat la persina, he obert la finestra de la meva habitació i he recordat per què m'agrada tant fer-ho, sentir aquesta olor de calor i primavera que, tot i que encara sigui molt llunyana, em fa sentir que la tinc al costat. Crec que seria capaç d'estar contemplant l'escena amb més deteniment durant hores. Esnifar l'olor com si m'hi anés la vida, perquè em transporta molt més enllà de la primavera i de l'estiu. Em fa sentir viva. Em fa recordar aquelles coses que se m'han anat oblidant amb el temps. Avui, havia oblidat perquè vaig estimar tant a una persona, i d'ençà l'olor que no me la puc treure del cap. Perquè ara és quan recordo què li vaig veure i què m'hi enganxava tant. He recordat un llibre que em va fer, amb fotografies i escrits, amb un passat, un present i un futur. És el millor regal que m'han fet mai. No té preu. I sé que mai podré agrair-li tot el que va fer per mi. Quan el llegia per primer cop, i hi veia escrites coses com...

"El sentit principal d'aquest llibre, no és que el miris i el llegeixis ara, sinó quan faci temps que no em veus, quan pensis potser que tot el que hem viscut no ha valgut la pena, quan simplement en tinguis ganes, sigui demà, demà passat o l'altre, o després de molts anys, qui sap, de no veure'm.... Vull que ho miris i et recordis de tu, de mi i de tot el que hem viscut juntes! Vull que sàpigues que, almenys jo, vaig ser feliç estant amb tu. Vull també que sàpigues com t'estimo i tot el que has fet per a mi... simplement vull que ho recordis... Tan els moments dolents com els bons, perquè forma part de la nostra historia! Només et demano dues coses. La primera que no hi perdis, i la segona, que ho miris quan no t'enrecordis de per què estàs o per què vas estar amb mi... "

Pensava que no ho podia estar dient de veritat aquestes coses. Que no em caldria haver de llegir-ho sense ella. I ara, passats els anys, descobreixo que tenia tota la raó del món. Són aquestes coses, les que oblidem, i jo he tingut la sort de poder recordar amb detalls. He pogut recordar que estimar, el que se'n diu estimar, estimar per estimar, no per res més; estimar sense poder-ho evitar; estimar i pensar que no hi ha res més enllà; estimar tant a algú que penses que tota la vida serà així; estimar purament i sense pretendre res més; ho fas molt pocs cops. I ara, em sento la persona més afortunada del món, per haver pogut sentir això.

I recordant en conjunt tot aquest batiburri de sentiments, he pensat que potser sí que val la pena lluitar per algú que he sentit tant aprop que podia notar la seva ànima. Perquè fent un anàl·lisi del que va ser aquesta primera relació i la última que he tingut, me n'adono que no tenen ni punt de comparació. Veig, que vull tornar a on era. Vull estimar, senzillament. Estimar, sense interferències. Estimar, amb totes les lletres de la paraula. Estimar com quan tens quinze anys i tot és tan grandiloqüent i nou, que et sents la persona més feliç del món amb quatre coses. I he tornat a pensar, que si una persona t'ha fet sentir tan arropada i càlida, no pot ser que es quedi així, en no res. I si m'he de fotre contra una paret, ho faré, i no m'arrepentiré d'haver-ho intentat, perquè el que no val la pena es perdre oportunitats per por a fer-se mal. "Qui no arrisca no pisca". Potser peco d'innocència, potser...

Menisc fotut

¿Les desgracies mai vénen soles? ¿Hola¿? Minut quinze i pum! Adéu... Tenia tantes ganes de posar-me a plorar que no vaig poder-ho evitar... Tenia por i ràbia i estaba espantada i volia guanyar i no hi podia fer res... Quina merda. Per sort, només ha sigut un susto... Antiinflamatoris, gel i repòs, i espero que en un parell de setmanes cap a casa.
Ara: ànims...

¿Viernes fiesta?