23 d'abril

Estic una mica cremada amb certa persona. No és en plan mal rollo ni re... és un sentiment. Si fos capaç de treure-me'l de sobre, de veriat que ho faria. No m'agrada ser orgullosa, gens, en serio... I tot i així no ho puc evitar. Passa que tinc un cabreig interior molt gran i no sé què fer-ne. Que dius, deixa-ho estar, perquè odiar és donar-li massa importancia a les coses. Sí. Cert. Si jo sempre em sé la teoria... però sovint, sóc incapaç d'aplicar-la. A més sóc una mica autodrestructiva, cosa que fa que el cabreig em vagi en augment. És una mica el gos que es menja la cua, perquè no puc passar de les coses i les coses em cabrejen i el cabreig fa que encara pugui passar menys de les coses. Hola¿? Puc ser menys idiota? Gràcies...
De totes maneres, avui fa bon dia i m'he llevat de bon humor! Així que alegria que és festa major!!!!

Després de les vacances...

Avui tocava fer el numeret a classe. No sé si m'ha entrat una mena d'estress post-vacacional o directament l'anomenat síndrome del dilluns (me l'estic treient de la màniga, pot ser que no es digui així. De totes maneres estem a dimarts...) El cas, mai m'havia agobiat tant que jo recordi, i sovint recordo els moments lletjos només per posar-me melancòlica i ofegar-me en ells com una mena de terapia sadomasoquista i estúpida que l'únic que fa és fer-te sentir pitjor (que pensant-ho millor, realment és la finalitat que li busco. És una cosa semblant a quan et poses cançons tristes per sentir-te més aixafat... "Hoy en mi ventana brilla el sol, y el corazón se pone triste contemplando la ciudad porque te vas"... En el fons és una tonteria. Estàs malament i et vols sentir pitjor, i què es pretén aconseguir així? Sentir-te arropat en lo lleig i així estar millor amb una mateixa? No ho sé... realment ho hauria de meditar... Seria interessant trobar-li un sentit, alguna conclusió.) El que deia, m'he agobiat molt. Estava a classe i pensava que la única solució que tenia era desapareixer, no existir o jo què sé... deixar-ho tot i així no tenir cap responsabilitat. Ara hi penso fredament i no entenc aquest estress tant repentí i tant imponent. Sí, evidentment tinc mil raons per les que vaig de cul, i sóc més que conscient que l'única que en té la culpa sóc jo. Però a la vegada sé que jo si no treballo sota pressió, no treballo. I estic més que acostumada a treballar amb el coet al cul i a martiritzar-me per lo desorganitzada que sóc. D'acord. Posem, doncs, que no és tema uni. I què coi és? El genoll? D'acord. M'hauré d'operar en poc temps. Sí, se'm barreja amb el tema uni perquè faltant a classe i anant amb crosses encara aniré més de cul. Però no és només això. L'amor? Oh, mon amour... Basura.

El pitjor de tot és que m'he posat a plorar en mig de la uni. Visca Jo!

"Saps declarar-te?"

"El nostre veredicte:
Passeges de puntetes com un fantasma silenciós per l'obscuritat dels teus sentiments. Les cadenes que arrossegues són les teves pors i vergonyes i et vaticinem que seguiràs pul·lulant com una ànima en pena si no canvies d'actitud. Tens ganes de declarar-te però la por et paralitza, et fa canviar d'idea a l'últim moment, i fins i tot negues els teus sentiments si veus que l'altre no et correspon. Des de les tenebres del teu castell, surt a la llum i posa sinceritat a les teves paraules! Potser aquesta nit passejaràs acompanyat per la foscor ;)"


M'encanta fer tests sentimentals!! jajajaja