No crec en l'amor. O no crec en l'amor incondicional. O vull creure-me'l però em costa un munt. I quan parlo d'amor no em refereixo al que sents per a un amic, o per a la família; si no, obviament, el que sents per aquell "algú especial". I no hi crec perquè sóc incapaç d'estimar a algú per sempre. De fet els per sempre són dos paraules bastant odioses. Per sempre, per sempre, per sempre. A mi se m'acaba. Arriba un dia que fas "click" i et desconectes. I necessito sortir i buscar a altre gent. No puc estar amb la mateixa persona per sempre. No ho aguanto. I tot i així, crec que sóc de tenir parella. No perquè em costi estar sola, si no perquè m'encanta fer vida de parella. Així que, com m'agradaria que fos la meva relació de parella ideal? PER SEMPRE. (digue'm tonta) I no sé quina és la fòrmula per a que això passi. No sé si he de canviar jo o si el que ha de passar és que trobi la persona adequada. El cas és que m'agraden les relacions fàcils. Per què complicar-nos la vida? No, gràcies. M'agrada quan comparteixes les diferents parts de la teva vida, però sense que signifiqui que les vas perdent. M'agrada la llibertat, la confiança i la sinceritat. El no tenir por de dir les coses. El que estar en parella no signifiqui renúnciar a res, o més aviat, que si hi renúncies no sigui per obligació, si no per voluntat. M'agrada la complicitat. Saber què necessita i com està l'altre. M'agrada el carinyo. M'agrada compartir inquietuds, la manera de pensar i veure les coses. Tenir una idea del món semblant. Que els nostres gustos s'assemblin, però que no siguin iguals. Vida en parella? Cap problema, però en un futur llunyà. Primer prefereixo viure sola o compartir pis amb amics. Les coses amb la calma i poc a poc. Més endevant no tindria cap problema. Però hi ha experiències que has de viure abans de dedicar-te al 100% a la parella. Problemes? El problema sóc jo. El problema és que no em cansi i ho deixi. El problema és aguantar. Que no es desgasti la relació. Que senti el mateix, o que no senti la necessitat d'estar amb algú més. Que sigui més fort el desig de continuar compartint la teva vida amb aquella persona, que no el de conèixer algú que et faci sentir les pessigolles del principi de nou.
No crec que hi hagi una diferència molt gran entre el que seria per mi la parella o relació ideal, i la realitat. No demano coses rares ni complicades ni complexes. De fet crec que he aconseguit trobar-ho. Trobar aquesta persona que et completa, que t'ajuda, que t'estima i que malgrat les diferències vas tirant endevant. Però no l'he sapigut mantenir. I és una merda.
En relació a el socialment establert, deixant de banda que sigui lesbiana i que encara hi hagi gent que pensi que tinc una enfermetat mental solucionable, no, no crec que el meu prototip de parella sigui diferent a l'habitual.
