Avui tocava fer el numeret a classe. No sé si m'ha entrat una mena d'estress post-vacacional o directament l'anomenat síndrome del dilluns (me l'estic treient de la màniga, pot ser que no es digui així. De totes maneres estem a dimarts...) El cas, mai m'havia agobiat tant que jo recordi, i sovint recordo els moments lletjos només per posar-me melancòlica i ofegar-me en ells com una mena de terapia sadomasoquista i estúpida que l'únic que fa és fer-te sentir pitjor (que pensant-ho millor, realment és la finalitat que li busco. És una cosa semblant a quan et poses cançons tristes per sentir-te més aixafat... "Hoy en mi ventana brilla el sol, y el corazón se pone triste contemplando la ciudad porque te vas"... En el fons és una tonteria. Estàs malament i et vols sentir pitjor, i què es pretén aconseguir així? Sentir-te arropat en lo lleig i així estar millor amb una mateixa? No ho sé... realment ho hauria de meditar... Seria interessant trobar-li un sentit, alguna conclusió.) El que deia, m'he agobiat molt. Estava a classe i pensava que la única solució que tenia era desapareixer, no existir o jo què sé... deixar-ho tot i així no tenir cap responsabilitat. Ara hi penso fredament i no entenc aquest estress tant repentí i tant imponent. Sí, evidentment tinc mil raons per les que vaig de cul, i sóc més que conscient que l'única que en té la culpa sóc jo. Però a la vegada sé que jo si no treballo sota pressió, no treballo. I estic més que acostumada a treballar amb el coet al cul i a martiritzar-me per lo desorganitzada que sóc. D'acord. Posem, doncs, que no és tema uni. I què coi és? El genoll? D'acord. M'hauré d'operar en poc temps. Sí, se'm barreja amb el tema uni perquè faltant a classe i anant amb crosses encara aniré més de cul. Però no és només això. L'amor? Oh, mon amour... Basura.
El pitjor de tot és que m'he posat a plorar en mig de la uni. Visca Jo!
No hay comentarios:
Publicar un comentario