Records i olors

Amb el temps, oblidem petits detalls de la nostra vida que en realitat, ni són petits, ni són detalls. Són parts tan importants i tan fundamentals, que a vegades, no ens entenem sense elles. Amb el temps, les oblidem, o no les recordem tal i com eren en aquell moment que les vem viure. Amb el temps s'han anat fent petites, i les acabem guardant en un racó mig amagat i ple de pols, que sovint impedeix que les recordem amb facilitat.
Aquest matí m'he llevat i feia un sol exagerat. He pujat la persina, he obert la finestra de la meva habitació i he recordat per què m'agrada tant fer-ho, sentir aquesta olor de calor i primavera que, tot i que encara sigui molt llunyana, em fa sentir que la tinc al costat. Crec que seria capaç d'estar contemplant l'escena amb més deteniment durant hores. Esnifar l'olor com si m'hi anés la vida, perquè em transporta molt més enllà de la primavera i de l'estiu. Em fa sentir viva. Em fa recordar aquelles coses que se m'han anat oblidant amb el temps. Avui, havia oblidat perquè vaig estimar tant a una persona, i d'ençà l'olor que no me la puc treure del cap. Perquè ara és quan recordo què li vaig veure i què m'hi enganxava tant. He recordat un llibre que em va fer, amb fotografies i escrits, amb un passat, un present i un futur. És el millor regal que m'han fet mai. No té preu. I sé que mai podré agrair-li tot el que va fer per mi. Quan el llegia per primer cop, i hi veia escrites coses com...

"El sentit principal d'aquest llibre, no és que el miris i el llegeixis ara, sinó quan faci temps que no em veus, quan pensis potser que tot el que hem viscut no ha valgut la pena, quan simplement en tinguis ganes, sigui demà, demà passat o l'altre, o després de molts anys, qui sap, de no veure'm.... Vull que ho miris i et recordis de tu, de mi i de tot el que hem viscut juntes! Vull que sàpigues que, almenys jo, vaig ser feliç estant amb tu. Vull també que sàpigues com t'estimo i tot el que has fet per a mi... simplement vull que ho recordis... Tan els moments dolents com els bons, perquè forma part de la nostra historia! Només et demano dues coses. La primera que no hi perdis, i la segona, que ho miris quan no t'enrecordis de per què estàs o per què vas estar amb mi... "

Pensava que no ho podia estar dient de veritat aquestes coses. Que no em caldria haver de llegir-ho sense ella. I ara, passats els anys, descobreixo que tenia tota la raó del món. Són aquestes coses, les que oblidem, i jo he tingut la sort de poder recordar amb detalls. He pogut recordar que estimar, el que se'n diu estimar, estimar per estimar, no per res més; estimar sense poder-ho evitar; estimar i pensar que no hi ha res més enllà; estimar tant a algú que penses que tota la vida serà així; estimar purament i sense pretendre res més; ho fas molt pocs cops. I ara, em sento la persona més afortunada del món, per haver pogut sentir això.

I recordant en conjunt tot aquest batiburri de sentiments, he pensat que potser sí que val la pena lluitar per algú que he sentit tant aprop que podia notar la seva ànima. Perquè fent un anàl·lisi del que va ser aquesta primera relació i la última que he tingut, me n'adono que no tenen ni punt de comparació. Veig, que vull tornar a on era. Vull estimar, senzillament. Estimar, sense interferències. Estimar, amb totes les lletres de la paraula. Estimar com quan tens quinze anys i tot és tan grandiloqüent i nou, que et sents la persona més feliç del món amb quatre coses. I he tornat a pensar, que si una persona t'ha fet sentir tan arropada i càlida, no pot ser que es quedi així, en no res. I si m'he de fotre contra una paret, ho faré, i no m'arrepentiré d'haver-ho intentat, perquè el que no val la pena es perdre oportunitats per por a fer-se mal. "Qui no arrisca no pisca". Potser peco d'innocència, potser...