Som a 29 de març del 2007. Es fa estrany. Un dia qualsevol més, només que aquests dies una persona se'm fa més present. Sembla com si tota la vida haguèssim estat tres persones a casa, i no quatre. De tant en tant surt el seu nom en una conversa, un somriure, un record. El meu germà no en parla mai. Jo sí. Tan tranquil·la. Com si fos un fet tan natural i tan normal que a ningú li sembla extrany. No vull valorar si se superen aquestes coses o no, simplement el temps va passant, et fas gran i acabes recordant les coses bones. Recordes anècdotes que fan riure, i penses en que gran que era. Però els dies que et sents sola què, eh? On són tots aquests records? S'esfumen com l'aigua per les tuberies, i els intentes agafar i només et quedes amb el dolor de qui se n'ha anat i no tornarà. I llavors plores tant, que l'endemà et lleves amb els ulls com dos pilotes i pensant en com podem arribar a ser de rucs! I no saps si riure o tornar a plorar o sentir-te més sola perquè ningú sap que plores o que rius o que trobes a faltar tant que quan diuen el seu nom, a vegades, et costa respirar...