He estat recordant algunes etapes de la meva vida. He tornat a llegir escrits meus de temps enrera i des de llavors que no em puc treure una idea del cap. La meva vida es repeteix. Les mateixes situacions, els mateixos conflictes, i les mateixes resSolucions (o errors). Sentiments que es repeteixen, mateixes frustracions, pors, nervis. Persones diferents. Qué curiós. Fins hi tot, acaben tenin el mateix final. Potser és cert que hi ha un destí que ens marca el camí a seguir. Però em nego a creure-ho. És llavors, que em busco aquestes situacions, inconscientment, i acabo repetint el mateix comportament? No es diu que dels errors se n'apren? Que errar és de sabis, perquè ens ajuda a no tornar-la a cagar. Clar, que també es diu que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra... No sé on vull arribar. El cas és que rellegia un cop més les meves paraules i en part em feien sentir certa nostalgia, com si m'estigués fent l'ullet a mi mateixa, com dient "t'entenc millor que ningú, sé pel que has passat"... Suposo que és que em reconforta veure que he anat superant poc a poc els entrebancs, i aquí estic, després de tot.
Volia deixar aquí una part del que vaig escriure, a veure si a força de repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho, acabo per apendre la lliçó.

26 de gener del 2005
"Estem a dimecres. Un dia qualsevol, d'una setmana qualsevol, d'un mes qualsevol, d'un any qualsevol.. Un dia que no serà recordat per res, com tants d'altres que passen sense que ni tan sols en siguem conscients. Un dia més desperdiciat o no viscut o.. depèn de com es miri. Però el cas, és que res ni ningú l'ha fet especial. Això sí, ningú li negarà que ha aconseguit punxar-me i treure'n sang. Puff.. Ni tan sols puc descriure com em sento. Nerviosa? No. Dispersa? Pot ser sí. Aïllada? Sí, en certa manera... però això sempre. No ho sé.. estic cansada, trista, confusa... Em sento com si tot m'anés gran, com si fos una nena petita perduda en mig d'un centre comercial.. sols que no tinc una mare que em busqui desesperadament. Ni una mare, ni un pare, ni un amic, ni ningú.. Perquè ningú sap que estic perduda en aquest mar de gent i de paraules.. Estic sola. Sola i espantada. I m'encantaria posar-me a plorar, i no parar, i vessar totes les llàgrimes que em vaig guardant, i treure-ho tot, sentir-me aliviada.. Però no puc. Per què hauria de plorar? Sempre m'he dit que era absurd plorar... Pot ser no ho és tant. De totes maneres, no puc fer-ho. No em surt. No ho sento. I és una contradicció bastant imbècil. Voler plorar i no poder-ho fer. Voler parlar i que no et surtin les paraules. Voler escoltar quan el que et diuen et crema. Haver callat quan les paraules et mengen per dins. Contradiccions, sí. Suposo que la vida és això. O no. Pot ser només generalitzo. Pot ser hauria de parlar només del meu món. Això. El meu món està format de contradiccions. M'encanta estar amb tu pero alhora sento estar perdent-me el que hi ha més enllà. Vull creuar aquesta línia que em separa de tu, però sense haver acabat de posar el peu a terra ja sento que m'estic equivocant i que no puc estar sense tu. I torne-m'hi. Sé que sóc feliç amb tu i en canvi desitjaria tastar altres menús. Però mai he sigut propença a provar noves coses, perquè tinc por a què no m'agradin. Hauria de ser més decidida, menys temeraria. Més prima, menys baixa. Que la vida és bonica i s'ha de viure cada dia. Ja! Si jo vull fer-ho tot això, només que no trobo la manera.. Ho sento, ho sento. Ja vindran temps millors."

"24 de març del 2005

Qué cullons.. comencem bé! No sé segur com em sento, no.. gens.. No sé si estic bé, si estic malament, ni si he d'estar bé o malament, o si jo que sé..! Fa res tenia un somriure així de gran :D, i pensava en tu, i no sé que pensava per tenir aquest somriure, suposo que només en el moment, en el que havíem passat, en el que havíem viscut.. en què m'encanta estar aprop teu! En que sense tocar-me em poses a cent, sí, així de bé que sona, a cent, a mil, que em poses molt! que em mires i em fonc, que em perdo en la teva mirada i estaria així tota la vida.. desitjant anar més enllà, recórrer poc a poc cada part del teu cos amb les meves mans.. buuf! No sóc capaç d'explicar tot el que sento quan et miro.. no, és impossible! No.. no.. no pot ser.. és que em deixes tonta! se m'omple el cap de mil pensaments.. impurs?.. i em nublen la vista, i els sentits, i no sé què fer, ni què dir, només vull apropar-me, i tocar.. i em preguntes en què penso.. i com vols que respongui? i comences a parlar, i a pensar en veu alta, i em confons, molt, molt.. Tu i jo, no som res, RES.. res.. Només dos personetes, en un llit, menjant-nos amb la mirada.. assaborint cada instant, sabent que podria ser l'últim.. i em tornes a preguntar.. ja ho sé! ja ho sé.. entre tu i jo hi ha mil murs que ens separen.. de tot una mica! I ja ho sé, no els vols trencar... A vegades penso que m'agrades, que m'agradaria estar amb tu i no sé, ser alguna cosa més... a vegades penso que no, que només ets això, algu que deixo entrar i sortir del meu cos quan vull, quan ho necessito, quan em ve de gust.. I ja no sé què pensar, la veritat. Deixa córrer l'aire, que fa calor."


I si algún dia, canvio el final de la historia?